lunes, 3 de noviembre de 2008

La travessa d'Alba

Desprès d’alguns anys, masses segur, sense practicar l’esport que durant mol de temps va ser la meva passió, he tornat a retrobar-me amb les sensacions que l’espeleologia amaga sota terra.
Si be es cert que la practica de l’espeleologia, com la practica de qualsevol esport, comporta dedicació i esforç; poques activitats humanes, amb un equipament tan reduït, et permeten descobrir nous indrets que encara no han estats vistos ni trepitjats per cap altre esser humà.

Con deia al començament d’aquest post, desprès de massa temps , en trobo de nou pujant les empinades rampes que des de los Baños de Benasque donen accés al Llac d’Alba i al Bujerin, l’entrada superior del sistema d’Alba. Al llac tot segueix igual, i si no fos per que no acabo de recordar on es la boca del Bujerin, m’atreviria a dir que no ha passat el temps.

A les 12:30 de la tarda comencem el descens. He de confessar que en notava una mica inquiet, després de tan de temps no estava massa segur de com respondria durant la travessa. El “nerviosisme” continua fins la base del primer pou, però ràpidament començo a recuperar les bones sensacions, i a gaudir-ne d’elles. En aquest punt, esperant l’arribada de la resta del grup, no put evitar els records dels vell temps: La travessa amb l’Eva i el Bernat, els megaentrepants made in Arroyos, la campanya conjunta amb el GAES de Bilbao i el SC MJC de Rodez (França), els campaments a la vall de l’Escaleta i Padernes, l’embut del forao de toro .......... La arribada del grup em retorna a la realitat. Cal posar-se en marxa, que això no ha fet més que començar.


Continuem el descens ara, desprès de superar les estretors inicial i el pou de 50, per l’anomenada escala fosca; una successió de relliscosos ressalts de granit per on es precipita el riu que desaigua el llac d’Alba. La primera impressió es de que baixa molt poca aigua fet, que malgrat que pot afavorir la nostra progressió, pot fer que la cascada de la sala Leonor no llueixi amb tota la seva magnitud.
A la sala Maldita o Madaleta optem per continuar per la via “Nova” (any 2006). Aquesta via, que encara s’està equipant per corda doble, sembla ser que es una mica mes rapida que la via “Clàssica” i les seves galeries encara no estan afectades per les visites dels espeleòlegs àvids de travesses.
Superat el “caos” del seu inici, aviat aquesta via fa honor a la seva fama. Les galeries, gairebé verges, estat folrades de concrecions calcaries: Colades i estalactites, algunes excèntriques, a parets i sostres, i piques al terra. Sens dubte els explorador d’aquestes galeries van gaudir d’allò més. Superats els pous que, per la nostra sorpresa i major velocitat del grup, encara estan equipats, trobem la darrera sorpresa d’aquesta via; la galeria de les Pisolites. Una successió de “nius” de pisolites esquitxen aquesta galeria. La reflexió i les apostes son obligades: Quant durant les pisolites al seu lloc??.
Per fi arribem a l’últim pou d’aquesta via, la Sala Llopis. Una vegada reunit el grup, que s’avia dispersat admirant i fotografiant les pisolites, comencem a rapelar la sala. Per raons “sentimentals” demano rapelar l’últim, volia veure “il·luminada” des de a dalt la sala que tantes vegades avia vist des de sota. L’ instal·lació es impecable: una còmoda la capçalera per corda doble i un ràpel guiat que et deixa a la part mes comada de la sala. Durant el ràpel no put evitar els record de tantes i tantes entrades, remuntant la cova d’Alba, per intentar trobar una continuació per sobre d’aquesta sala. Amb un record molt especial de l’ intent d’escalada que vam dur a terme amb el Bernat Renom entre d’altres.



Des pres de menjar alguna cosa, i de gaudir del sopinstant preparat per l’Angel, continuem la travessa. Ara ens toca superar el laberint que separa la sala Llopis de la sala Leonor. Una successió de ressalts, pous, galeries cegues i rampes de fang que ens faran suar una miqueta.
Com sospitàvem la cascada de la Sala Leonor esta una mica fluixa, i no impressiona tant com quant el riu baixa més crescut. Però malgrat això, no podem deixar d’admirar aquesta impressionant sala .
Deixem la sala Leonor i es “llancem” cap a la sortida. Els llocs i els record es succeeixen un darrera de l’altre: El Bar, el bum, el triangle, el sifó del vent, l’estripa monos , el passamà del llac ...... Tots i cada un d’aquest llocs tenen associats un munt de records i anècdotes de les hores passades dintre d’aquesta cova.
A les 8:30 de la tarda estem a la boca de la cova d’Alba. Em trigat 8 hores en fer el recorregut, una mica menys de lo que esperàvem. Sens dubte el trobar els pous equipats en a ajudat a assolir aquest horari.
Enfilem el camí cap el s cotxes i el sopar, que per unanimitat el farem a Benasque.

Participants: Angel, Isaac, Oriol, Oscar i jo mateix.

Aquí trobaras la topografia i tota l’ informació sobre el sistema d’Alba: http://aemuntanya.net/GERS/Alba/2integral/alba2.html

Pots veure totes les fotos a: http://picasaweb.google.es/JoanPfotos


Totes les fotos d'aquest post son d'Angel Bosh