NAVEGANT PER L'EBRE (dia 1 La gran travessia )

Amb l’ intenció de recorre els 116 Km que separen Flix del mar, aterrem el 26 de maig de 2008 amb els nostres caiacs a aquesta població del Baix Ebre, just per sota de l’embassament. L’equip d’ intrèpids el composàvem: en Toni i en Joan com a caiaquistes; i l’ Oscar que, a causa d’una lesió, ens faria de assistent per carretera. El pla inicial era descendre aquest tram del riu en quatre etapes d’un 30 km. Però, malgrat les previsions meteorològiques, cap dels membres de l’equip s’imaginava l’evolució de les condicions del riu en els dies posterior ......

L’embassament de Flix es l’ultima de les grans preses que regulem el riu abans de desembocar al mar. Riu avall només trobarem els axuts d’Ascó, que recull aigua per la central nuclear; i el de Xerta, que omple el Canal de la dreta de l’Ebre.

L’inici del descens , malgrat que una mica turbulent, no podia ser mes divertit i prometedor. La corrent provocada pel desembassament del la pressa, més de 1000 m3/s, ens porta riu avall amb un mínim esforç per la nostra part, nomes ens calia buscar les zones del riu amb més corrent i palejar suament, per assolir velocitats de 15 o 16 Km/h. Amb aquesta progressió en poc mes d’una hora ens trobàvem davant de la central nuclear d’Ascó, buscant pel marge esquerre del riu un joc on desembarcar per passar caminat l’assut. Però aviat ens vam a donar que aquesta operació no seria necessària, l’aigua cobria per complert l’assut i a penes s’apreciava una lleu ondulació en la superfície del riu.

Continuem el descens i aviat comencem a adonar-nos del efectes de la riuada: embarcadors inundats o voltats per l’aigua, trons i arbrers arrossegats per la corrent, camps i ribes anegades fent l’efecte d’estar navegant per un manglar del Amazones, i no per l’Ebre.
La velocitat es constant, i en poc mes de tres hores portem mes de 30 km recorreguts, superant amb escreix les millors previsions que havien fet per avui. Ja es una mica tard i decidint finalitzar la jornada en Gisnestar, deixant per l’endemà la visita a Miravet .

Muntem el campament entre vinyes, just al costat de l’embarcador on hem desat els caiacs. Durant el sopar no podem treure els ulls del riu, el nivell de l’aigua puja per moments i ens fa témer que els caiacs no marxin riu avall junts amb l’embarcador. Finalment, i per poder dormir tranquils, decidim que lo millor es treure els caiacs del riu. Desprès d’una breu discussió, i considerant que es l’únic que porta neoprè, en Toni accedeix a sacrificar-se i creuar nedant l’espai inundat de l’embarcador i rescatar els caiacs.

NAVEGANT PER L'EBRE (Dia 2, La retirada)

Ens despertem sota una pluja suau però persistent, i lo primer es tornar a mirar el nivell del riu. La situació no es gaire engrescadora: Durant la nit el nivell de l’aigua no ha parat de pujar i, sort que vam treure els caiacs, ara es troba un parell de metres més alt. A més continua plovent, i fa pinta de que no pararà en tot el dia.

Visto lo visto, i com no teníem gaire clar que fer, decidim buscar l’assessorament del pagès propietari de les vinyes on érem acampats. Superada la sorpresa de que volguéssim navegar pel riu amb les condicions en que es trobava, ens confirma les nostres sospites: Que pel riu baixa un cavall aproximat de 1900 M3/s, que lo riu s’ha desbordat en varis punts i que si no sortíem de on érem acampats aviat quedaríem voltats per l’aigua. Davant d’aquesta perspectiva decidim desmuntar el campament i dedicar la resta del dia al turisme i a inspeccionar el tram del riu entre Miravet i Tortosa.

Ben avançada la tarda la situació no havia millorat, si no tot lo contrari, encara plovia i el cabal del riu no parava de pujar. A més a més les excloses de Xerta es trobaven fora de servei cosa que ens hagués obligat a arrossegar els caiacs fora del riu durant uns 800 o 1000 metres. La “discussió” va ser llarga però al final es va imposar el seny i, malgrat que les ganes de continuar el descens eren moltes, vam decidir posposar-lo per quan el cabal es normalitzes.

NAVEGANT PER L'EBRE (Dia 3, El Matarraña)

L’endemà quant tornàvem cap a cassa, via Ribarroja i Mequinensa per veure com desaiguaven les seves preses que segons les nostres noticies estaven gairebé al 100% de la seva capacitat, vam creuar el Matarranya a l’alçada del poble de Faió, a uns 5km de la seva desembocadura de l'Ebre. La visió d’aquest tram del riu va ser tota una sorpresa, el color verd i la calma de les seves aigües, contrastava amb la corrent i el color marro de l’Ebre. Instantàneament decidim muntar el nostre campament i explorar aquesta zona.

La primera jornada “d‘exploració” la dediquem a la part final del Matarranya, entre el nostre campament i l’antic poble de Faió, submergit sota les aigües del embassament de Riba-roja ja a l’Ebre. Malgrat la presencia de nombrosos pescador del silur, l’amplitud d’aquest tram ens permet gaudir gairebé en solitud dels racons i de les restes d’altres èpoques que jalonen les seves ribes. Creuar l’aiguabarreig dels dos rius vaser com creuar una frontera. Per una banda l’imponent cabal d’aigües marrons de l’Ebre, i per l’altra la llengua d’aigües verdoses del Matarranya intentant penetrar-la.

El campanar de Faió marca el final del recorregut. Lentament girem cua i posem rumb al nostre campament, on l’Oscar ens espera amb un dinar digne d’una mare que vetlla pels seus fillets. Cal destacar que tots el nostres intents de sobreviure de la pesca van ser infructuosos, no vam ser capaços de pescar un trist peix en el tres dies.

Si el primer dia “ d'exploració” del Matarranya va ser espectacular, el segon el va superar àmpliament. Aguas amunt el riu va deixant les aigües estancades per, de mica en mica, deixar pas a l’autèntic riu Matarranya d'aigües transparents . A més a més de les aigües i el paisatge, la solitud d'aquest reco, els pescadors no pujant fins aquí en busca del silur, fan que a estones es creiem que de veritat estem explorant una part desconeguda del mon. Remen tranquil·lament, intentar fruir al màxim d'aquest espais que, de moment, semblen resistir a la força del turisme i el interessos humans.

La nit abans de retornar pugem al nou poble de Faió per prendre unes cerveses. La primera impressió es la retrocedir en el temps: Durant la segona meitat de la dècada del 60 del segle passat l’antic poble de Faió, ubicat a la riba dreta de l’Ebre, va quedar submergit sota les aigües del embassament de Ribarroja, obligant al seus habitants a traslladar-se al nou poble construït 90 metres mes amunt. Perden, sense cap mena de dubte, qualssevol rastre de la personalitat pròpia dels pobles d'aquestes contrades. Sense contar les pèrdues morals i sentimentals que va suposar aquest trasllat.

Abans d'acabar voldria agrair als membres de la M.H.M. Ebro 1938, l’amabilitat de obrir-nos i guiar-nos per la exposició “Fayón Ebro 1938 la batalla”. Que ens va fer descobrir una part de la batalla de l’Ebre desconeguda per nosaltres.













Podeu veure mes fotos d’aquesta “aventura” a: http://picasaweb.google.es/JoanPfotos