NAVEGANT PER L'EBRE (dia 1 La gran travessia )

Amb l’ intenció de recorre els 116 Km que separen Flix del mar, aterrem el 26 de maig de 2008 amb els nostres caiacs a aquesta població del Baix Ebre, just per sota de l’embassament. L’equip d’ intrèpids el composàvem: en Toni i en Joan com a caiaquistes; i l’ Oscar que, a causa d’una lesió, ens faria de assistent per carretera. El pla inicial era descendre aquest tram del riu en quatre etapes d’un 30 km. Però, malgrat les previsions meteorològiques, cap dels membres de l’equip s’imaginava l’evolució de les condicions del riu en els dies posterior ......

L’embassament de Flix es l’ultima de les grans preses que regulem el riu abans de desembocar al mar. Riu avall només trobarem els axuts d’Ascó, que recull aigua per la central nuclear; i el de Xerta, que omple el Canal de la dreta de l’Ebre.

L’inici del descens , malgrat que una mica turbulent, no podia ser mes divertit i prometedor. La corrent provocada pel desembassament del la pressa, més de 1000 m3/s, ens porta riu avall amb un mínim esforç per la nostra part, nomes ens calia buscar les zones del riu amb més corrent i palejar suament, per assolir velocitats de 15 o 16 Km/h. Amb aquesta progressió en poc mes d’una hora ens trobàvem davant de la central nuclear d’Ascó, buscant pel marge esquerre del riu un joc on desembarcar per passar caminat l’assut. Però aviat ens vam a donar que aquesta operació no seria necessària, l’aigua cobria per complert l’assut i a penes s’apreciava una lleu ondulació en la superfície del riu.

Continuem el descens i aviat comencem a adonar-nos del efectes de la riuada: embarcadors inundats o voltats per l’aigua, trons i arbrers arrossegats per la corrent, camps i ribes anegades fent l’efecte d’estar navegant per un manglar del Amazones, i no per l’Ebre.
La velocitat es constant, i en poc mes de tres hores portem mes de 30 km recorreguts, superant amb escreix les millors previsions que havien fet per avui. Ja es una mica tard i decidint finalitzar la jornada en Gisnestar, deixant per l’endemà la visita a Miravet .

Muntem el campament entre vinyes, just al costat de l’embarcador on hem desat els caiacs. Durant el sopar no podem treure els ulls del riu, el nivell de l’aigua puja per moments i ens fa témer que els caiacs no marxin riu avall junts amb l’embarcador. Finalment, i per poder dormir tranquils, decidim que lo millor es treure els caiacs del riu. Desprès d’una breu discussió, i considerant que es l’únic que porta neoprè, en Toni accedeix a sacrificar-se i creuar nedant l’espai inundat de l’embarcador i rescatar els caiacs.