La travessa d'Alba

Desprès d’alguns anys, masses segur, sense practicar l’esport que durant mol de temps va ser la meva passió, he tornat a retrobar-me amb les sensacions que l’espeleologia amaga sota terra.
Si be es cert que la practica de l’espeleologia, com la practica de qualsevol esport, comporta dedicació i esforç; poques activitats humanes, amb un equipament tan reduït, et permeten descobrir nous indrets que encara no han estats vistos ni trepitjats per cap altre esser humà.

Con deia al començament d’aquest post, desprès de massa temps , en trobo de nou pujant les empinades rampes que des de los Baños de Benasque donen accés al Llac d’Alba i al Bujerin, l’entrada superior del sistema d’Alba. Al llac tot segueix igual, i si no fos per que no acabo de recordar on es la boca del Bujerin, m’atreviria a dir que no ha passat el temps.

A les 12:30 de la tarda comencem el descens. He de confessar que en notava una mica inquiet, després de tan de temps no estava massa segur de com respondria durant la travessa. El “nerviosisme” continua fins la base del primer pou, però ràpidament començo a recuperar les bones sensacions, i a gaudir-ne d’elles. En aquest punt, esperant l’arribada de la resta del grup, no put evitar els records dels vell temps: La travessa amb l’Eva i el Bernat, els megaentrepants made in Arroyos, la campanya conjunta amb el GAES de Bilbao i el SC MJC de Rodez (França), els campaments a la vall de l’Escaleta i Padernes, l’embut del forao de toro .......... La arribada del grup em retorna a la realitat. Cal posar-se en marxa, que això no ha fet més que començar.

Continuem el descens ara, desprès de superar les estretors inicial i el pou de 50, per l’anomenada escala fosca; una successió de relliscosos ressalts de granit per on es precipita el riu que desaigua el llac d’Alba. La primera impressió es de que baixa molt poca aigua fet, que malgrat que pot afavorir la nostra progressió, pot fer que la cascada de la sala Leonor no llueixi amb tota la seva magnitud.
A la sala Maldita o Madaleta optem per continuar per la via “Nova” (any 2006). Aquesta via, que encara s’està equipant per corda doble, sembla ser que es una mica mes rapida que la via “Clàssica” i les seves galeries encara no estan afectades per les visites dels espeleòlegs àvids de travesses.
Superat el “caos” del seu inici, aviat aquesta via fa honor a la seva fama. Les galeries, gairebé verges, estat folrades de concrecions calcaries: Colades i estalactites, algunes excèntriques, a parets i sostres, i piques al terra. Sens dubte els explorador d’aquestes galeries van gaudir d’allò més. Superats els pous que, per la nostra sorpresa i major velocitat del grup, encara estan equipats, trobem la darrera sorpresa d’aquesta via; la galeria de les Pisolites. Una successió de “nius” de pisolites esquitxen aquesta galeria. La reflexió i les apostes son obligades: Quant durant les pisolites al seu lloc??.
Per fi arribem a l’últim pou d’aquesta via, la Sala Llopis. Una vegada reunit el grup, que s’avia dispersat admirant i fotografiant les pisolites, comencem a rapelar la sala. Per raons “sentimentals” demano rapelar l’últim, volia veure “il·luminada” des de a dalt la sala que tantes vegades avia vist des de sota. L’ instal·lació es impecable: una còmoda la capçalera per corda doble i un ràpel guiat que et deixa a la part mes comada de la sala. Durant el ràpel no put evitar els record de tantes i tantes entrades, remuntant la cova d’Alba, per intentar trobar una continuació per sobre d’aquesta sala. Amb un record molt especial de l’ intent d’escalada que vam dur a terme amb el Bernat Renom entre d’altres.

Des pres de menjar alguna cosa, i de gaudir del sopinstant preparat per l’Angel, continuem la travessa. Ara ens toca superar el laberint que separa la sala Llopis de la sala Leonor. Una successió de ressalts, pous, galeries cegues i rampes de fang que ens faran suar una miqueta.
Com sospitàvem la cascada de la Sala Leonor esta una mica fluixa, i no impressiona tant com quant el riu baixa més crescut. Però malgrat això, no podem deixar d’admirar aquesta impressionant sala .
Deixem la sala Leonor i es “llancem” cap a la sortida. Els llocs i els record es succeeixen un darrera de l’altre: El Bar, el bum, el triangle, el sifó del vent, l’estripa monos , el passamà del llac ...... Tots i cada un d’aquest llocs tenen associats un munt de records i anècdotes de les hores passades dintre d’aquesta cova.
A les 8:30 de la tarda estem a la boca de la cova d’Alba. Em trigat 8 hores en fer el recorregut, una mica menys de lo que esperàvem. Sens dubte el trobar els pous equipats en a ajudat a assolir aquest horari.
Enfilem el camí cap el s cotxes i el sopar, que per unanimitat el farem a Benasque.

Participants: Angel, Isaac, Oriol, Oscar i jo mateix.

Aquí trobaras la topografia i tota l’ informació sobre el sistema d’Alba: http://aemuntanya.net/GERS/Alba/2integral/alba2.html

Pots veure totes les fotos a: http://picasaweb.google.es/JoanPfotos

Totes les fotos d'aquest post son d'Angel Bosh

NAVEGANT PER L'EBRE (dia 1 La gran travessia )

Amb l’ intenció de recorre els 116 Km que separen Flix del mar, aterrem el 26 de maig de 2008 amb els nostres caiacs a aquesta població del Baix Ebre, just per sota de l’embassament. L’equip d’ intrèpids el composàvem: en Toni i en Joan com a caiaquistes; i l’ Oscar que, a causa d’una lesió, ens faria de assistent per carretera. El pla inicial era descendre aquest tram del riu en quatre etapes d’un 30 km. Però, malgrat les previsions meteorològiques, cap dels membres de l’equip s’imaginava l’evolució de les condicions del riu en els dies posterior ......

L’embassament de Flix es l’ultima de les grans preses que regulem el riu abans de desembocar al mar. Riu avall només trobarem els axuts d’Ascó, que recull aigua per la central nuclear; i el de Xerta, que omple el Canal de la dreta de l’Ebre.

L’inici del descens , malgrat que una mica turbulent, no podia ser mes divertit i prometedor. La corrent provocada pel desembassament del la pressa, més de 1000 m3/s, ens porta riu avall amb un mínim esforç per la nostra part, nomes ens calia buscar les zones del riu amb més corrent i palejar suament, per assolir velocitats de 15 o 16 Km/h. Amb aquesta progressió en poc mes d’una hora ens trobàvem davant de la central nuclear d’Ascó, buscant pel marge esquerre del riu un joc on desembarcar per passar caminat l’assut. Però aviat ens vam a donar que aquesta operació no seria necessària, l’aigua cobria per complert l’assut i a penes s’apreciava una lleu ondulació en la superfície del riu.

Continuem el descens i aviat comencem a adonar-nos del efectes de la riuada: embarcadors inundats o voltats per l’aigua, trons i arbrers arrossegats per la corrent, camps i ribes anegades fent l’efecte d’estar navegant per un manglar del Amazones, i no per l’Ebre.
La velocitat es constant, i en poc mes de tres hores portem mes de 30 km recorreguts, superant amb escreix les millors previsions que havien fet per avui. Ja es una mica tard i decidint finalitzar la jornada en Gisnestar, deixant per l’endemà la visita a Miravet .

Muntem el campament entre vinyes, just al costat de l’embarcador on hem desat els caiacs. Durant el sopar no podem treure els ulls del riu, el nivell de l’aigua puja per moments i ens fa témer que els caiacs no marxin riu avall junts amb l’embarcador. Finalment, i per poder dormir tranquils, decidim que lo millor es treure els caiacs del riu. Desprès d’una breu discussió, i considerant que es l’únic que porta neoprè, en Toni accedeix a sacrificar-se i creuar nedant l’espai inundat de l’embarcador i rescatar els caiacs.

NAVEGANT PER L'EBRE (Dia 2, La retirada)

Ens despertem sota una pluja suau però persistent, i lo primer es tornar a mirar el nivell del riu. La situació no es gaire engrescadora: Durant la nit el nivell de l’aigua no ha parat de pujar i, sort que vam treure els caiacs, ara es troba un parell de metres més alt. A més continua plovent, i fa pinta de que no pararà en tot el dia.

Visto lo visto, i com no teníem gaire clar que fer, decidim buscar l’assessorament del pagès propietari de les vinyes on érem acampats. Superada la sorpresa de que volguéssim navegar pel riu amb les condicions en que es trobava, ens confirma les nostres sospites: Que pel riu baixa un cavall aproximat de 1900 M3/s, que lo riu s’ha desbordat en varis punts i que si no sortíem de on érem acampats aviat quedaríem voltats per l’aigua. Davant d’aquesta perspectiva decidim desmuntar el campament i dedicar la resta del dia al turisme i a inspeccionar el tram del riu entre Miravet i Tortosa.

Ben avançada la tarda la situació no havia millorat, si no tot lo contrari, encara plovia i el cabal del riu no parava de pujar. A més a més les excloses de Xerta es trobaven fora de servei cosa que ens hagués obligat a arrossegar els caiacs fora del riu durant uns 800 o 1000 metres. La “discussió” va ser llarga però al final es va imposar el seny i, malgrat que les ganes de continuar el descens eren moltes, vam decidir posposar-lo per quan el cabal es normalitzes.

NAVEGANT PER L'EBRE (Dia 3, El Matarraña)

L’endemà quant tornàvem cap a cassa, via Ribarroja i Mequinensa per veure com desaiguaven les seves preses que segons les nostres noticies estaven gairebé al 100% de la seva capacitat, vam creuar el Matarranya a l’alçada del poble de Faió, a uns 5km de la seva desembocadura de l'Ebre. La visió d’aquest tram del riu va ser tota una sorpresa, el color verd i la calma de les seves aigües, contrastava amb la corrent i el color marro de l’Ebre. Instantàneament decidim muntar el nostre campament i explorar aquesta zona.

La primera jornada “d‘exploració” la dediquem a la part final del Matarranya, entre el nostre campament i l’antic poble de Faió, submergit sota les aigües del embassament de Riba-roja ja a l’Ebre. Malgrat la presencia de nombrosos pescador del silur, l’amplitud d’aquest tram ens permet gaudir gairebé en solitud dels racons i de les restes d’altres èpoques que jalonen les seves ribes. Creuar l’aiguabarreig dels dos rius vaser com creuar una frontera. Per una banda l’imponent cabal d’aigües marrons de l’Ebre, i per l’altra la llengua d’aigües verdoses del Matarranya intentant penetrar-la.

El campanar de Faió marca el final del recorregut. Lentament girem cua i posem rumb al nostre campament, on l’Oscar ens espera amb un dinar digne d’una mare que vetlla pels seus fillets. Cal destacar que tots el nostres intents de sobreviure de la pesca van ser infructuosos, no vam ser capaços de pescar un trist peix en el tres dies.

Si el primer dia “ d'exploració” del Matarranya va ser espectacular, el segon el va superar àmpliament. Aguas amunt el riu va deixant les aigües estancades per, de mica en mica, deixar pas a l’autèntic riu Matarranya d'aigües transparents . A més a més de les aigües i el paisatge, la solitud d'aquest reco, els pescadors no pujant fins aquí en busca del silur, fan que a estones es creiem que de veritat estem explorant una part desconeguda del mon. Remen tranquil·lament, intentar fruir al màxim d'aquest espais que, de moment, semblen resistir a la força del turisme i el interessos humans.

La nit abans de retornar pugem al nou poble de Faió per prendre unes cerveses. La primera impressió es la retrocedir en el temps: Durant la segona meitat de la dècada del 60 del segle passat l’antic poble de Faió, ubicat a la riba dreta de l’Ebre, va quedar submergit sota les aigües del embassament de Ribarroja, obligant al seus habitants a traslladar-se al nou poble construït 90 metres mes amunt. Perden, sense cap mena de dubte, qualssevol rastre de la personalitat pròpia dels pobles d'aquestes contrades. Sense contar les pèrdues morals i sentimentals que va suposar aquest trasllat.

Abans d'acabar voldria agrair als membres de la M.H.M. Ebro 1938, l’amabilitat de obrir-nos i guiar-nos per la exposició “Fayón Ebro 1938 la batalla”. Que ens va fer descobrir una part de la batalla de l’Ebre desconeguda per nosaltres.













Podeu veure mes fotos d’aquesta “aventura” a: http://picasaweb.google.es/JoanPfotos

Hacia los confines del mundo

Quienes no se arriesgan jamás; quienes solo se embarcan con buen viento; quienes se ponen al pairo ante la proximidad de tierra, aunque les falte todavía un día de navegación; y quienes posponen incluso las labores más urgentes hasta poderlas realizar en condiciones fáciles y seguras son, sin duda, individuos extremadamente prudentes. Pero no se parecen en absoluto a los oficiales cuyos nombres no se olvidarán mientras Inglaterra tenga una Armada.Vicealmirante Robert FitzRoy

(1805 - 1865)

Hace varios meses, durante una visita familiar al Museo de la Ciencia de Barcelona, me tope con el libro de Harry Thompson "Hacia los confines del mundo". Sin saber absolutamente nada del autor, y aun arriesgo que se tratase de una recopilación de argumentos científicos y hechos históricos difíciles de asimilar, decidí no reprimir mi impulso inicial y comprar el libro. Ya en la caja el dependiente de la tienda del museo me felicito por la elección y me aseguro que disfrutaría con su lectura. He de reconocer que el libro estuvo un par de meses dando vueltas por los diferentes muebles de mi casa, sus 823 páginas hacían difícil encontrar el momento idóneo para iniciar esta aventura. Pero cuando por fin me puse “manos a la obra”, no pude dejar de pensar en las acertadas recomendaciones del cajero.

El 27 de Diciembre de 1831 zarpa del puerto Deventport el Beagel, un pequeño barco planero capitaneado por el joven Capitán Robert Fitzroy. Aunque el principal objetivo de la expedición es concluir la cartografiar de las costas de la Tierra de Fuego, Fitzroy pretendía concluir un proyecto personal: Devolver a su lugar de origen a tres fueguinos que, tras ser trasladados y educados en Inglaterra, tendrían que ser la semilla de la “civilización” en ese rincón de la tierra.

Casi a última hora, y a pesar de que la expedición ya contaba con un naturalista oficial, Fitzroy admite a bordo del Beagel a un joven aspirante a clérigo llamado Charles Darwi. A demás de a los peligros y aventuras que conlleva la exploración de regiones desconocidas para el hombre “civilizado”, ambos se verán obligados a enfrentarse a sus propias creencias religiosas y al “orden natural de las cosas” que prevalecía en la sociedad del siglo XIX.

Este libro reúne dos cualidades que, para mí como modesto aficionado a la novela histórica, me apasionan: Un emocionante relato del épico viaje a los confines del mundo conocido, y la descripción de los hechos históricos que cambiaron para siembre la visón que el hombre tenia del mundo.

Ficha:

• Titulo: Hacia los confines del mundo
• Autor: Harry Thompson
• Editorial: Ediciones Salamandra S.A.
• ISBN: 978-84-9838-0898-9